ordinario

Jo era normal. Un noi normal. O, si més no, sempre ho havia cregut així. Tenia una família normal, amb un pare i una mare normals que treballaven en feines normals, i una germana petita amb qui em barallava amb absoluta normalitat.
Però tot això va canviar amb una carta: el rebesavi ens havia deixat en herència una gran mansió i als pares els va faltar temps per a organitzar la mudança. Barri nou, casa nova, col·le nou, amics nous. Vaja, un desastre!
Allò no era ni mig normal, i encara ho seria menys el misteri que amagava aquella casa, dalt del turó.

Ara us explicaré el principi de tot plegat...