ordinario

Vojtěch Mašek fa servir l’evolució d’un pinyol com a base principal de la nova narració del clàssic de finals del XIX i ens submergeix en un relat d’aventures que transitat entre l’àlbum i el còmic i destil·la força escènica, humor absurd i enginy a dojo. Els seus textos, perspicaços i humorístics, juntament amb els linogravats de Chrudoš Valoušek i el color de Juraj Horváth, il·luminen un personatge d’origen fosc que ara ja sedueix lectors de totes les edats.
Si amb el pas dels segles hem sabut que un àtom no és una boleta, que les cigonyes no transporten els nadons amb el bec i que encara que mengis moltes pastanagues no hi veuràs mai en la foscor, ¿per què continuem creient que en Pinotxo va néixer en una fusteria? Perquè la vida no brolla de sobte, Vojtěch Mašek fa servir l’evolució d’un pinyol com a base principal de la revisió del clàssic de Collodi i amb aquesta fórmula ens submergeix en un relat d’aventures que destil·la força escènica, humor absurd i enginy a dojo. Els seus textos, perspicaços i humorístics, juntament amb els linogravats de Chrudoš Valoušek i el color de Juraj Horváth, il·luminen un personatge d’origen fosc que ara ja sedueix lectors de totes les edats un segle després.
Gràcies a la fórmula recurrent de la transformació, un pinyol de pruna, en principi comú i intranscendent, evoluciona en el seu cicle natural fins que esdevé un succedani del mític viatger i aventurer Ulisses. Les fantàstiques proeses d’aquest personatge tan il·lustre són recollides i narrades magistralment —a la manera d’Homer a l’Odissea— per Mašek i Valoušek a PALICAIRE, PINYOL, PRUNA, TIÓ I UN ALTRE COP PALICAIRE. Convé aclarir que aquesta comparació és igual d’absurda, exagerada i demencial que la de la història que en Palicaire intenta vendre a en Pere i als lectors de l’Espaterrant 2023.
Així que ens trobem davant d’una reinterpretació de la novel·la de Collodi que sens dubte ens semblarà trepidant, desbordant, i una mica pedant pel que fa en Palicaire. Ell pot ser tot el que es proposi i més del que la imaginació del lector pugui assolir, o si més no això és el que ens vol fer creure des del principi de la narració. Tots som conscients que en realitat només és un tió, un tros de matèria inanimada, un pal trist i vulgar. Però gràcies a l’expressivitat de les il·lustracions de Chrudoš Valoušek, ens aferrem a la possibilitat d’una reencarnació constant i cada cop més descabellada del protagonista que ens empeny a devorar les pàgines atrets pel magnetisme d’un pinyol que afirma que és la presidenta de les prunes, l’ostatge d’un segrest, una troballa que sorprèn la comunitat científica, etc.
En Palicaire no té por de mentir. En aquest àlbum deixar de ser fidel a la veritat no té conseqüències; ni nassos que s’allarguen ni cames que s’escurcen. Tot el que es narra aquí és real, molt real, paraula de Fariprunes. Tampoc hi ha lloc per a la por, pot ser que tot es torni terrorífic per moments, però no ens espanta res —tret de la riallada de qui llegeix al costat nostre. L’humor, l’absurd, o un inesperat canvi en la cadena d’esdeveniments ens fa oblidar les calamitats pròpies de l’atzarosa vida d’un tió: que si un tall per aquí, que si un mossec per allà, que si salt al buit i, pum!, torna a començar.
Tot i tenir vint capítols, el ritme de la lectura frega el vertigen. Les dobles pàgines passen a ser grans escenaris teatrals construïts amb el traç artesanal dels gravats de Valoušek que després Horváth inunda de color. Una coreografia perfecta de jocs de paraules, il·lustració, tipografia i trames que no deixen cap altra opció al lector que la d’aturar-se i gaudir observant.